2007/10/31

Mea culpa

Surten moltes veus polítiques, arrel de la presentació del Pla Territorial, queixant-se de que el Baix Penedès és una comarca oblidada. Raons no en falten. És, realment, una comarca oblidada, però ho és pels que hi vivim i la fem, no pels de fora. Els “altres” fan el que els interessa fer: utilitzar-nos com a territori de pas i envair unes terres —que consideren metropolitanes— on encara hi ha lloc per a grans implantacions residencials i logístiques.

Els qui, durant aquests trenta últims anys, han fet la comarca que tenim, no són la gent de fora. Hem estat nosaltres mateixos en fer i deixar fer el que resultava més fàcil: Aprofitar-nos de la proximitat amb Barcelona i de les platges per colonitzar el territori amb el baix preu de la inconsciència.

Tot això sense pensar com resoldre els problemes que aquesta desenfrenada expansió caòtica ens portaria al llarg del temps. Ara ens hi trobem, enfangats de quatre potes i, com un nen que ha fet una malifeta, i es vol treure la culpa de sobre, diu: “han estat ells”. Si no ens estimen és que no hem sabut fer-nos estimar. Les declaracions del secretari per a la Mobilitat afirmant que al Baix Penedès “no li ve d’aquí”, quan ens vol colar el CIM i l’A2, n’és un exemple evident.

D’altra banda, un territori com el nostre —entre metròpolis— té tantes possibilitats per crear riquesa que fins i tot resulta estrany l’esquifidesa d’empreses pròpies que hi ha. No serà que la dedicació al negoci fàcil d’urbanitzar ha fet oblidar guanyar-nos les garrofes per nosaltres mateixos? La inversió que ve de fora té un preu. Quants diners no han marxat —i segueixen marxant— durant aquest procés d’urbanització desenfrenat?

Però, pel que es veu, la força de la costum segueix imperant per sobre de l’esperit de generar riquesa a partir del nostre esforç i la nostra imaginació. Acceptarem un CIM que vindrà de fora a canvi de llocs de treball que vindran de fora. Seguirem pagant car el viure de renda, el no pensar en les possibilitats que tenim sense necessitat de buscar que el papa ens segueixi pagant la hipoteca del pis.

Assumir que el Baix Penedès és una comarca “oblidada per nosaltres mateixos” és començar a caminar per recuperar la memòria perduda, indispensable per saber què volem i així tenir clar on anem i saber quin paper hem de jugar més enllà del territori Penedès.

A hores d’ara, en que la Comissió de Política Territorial està a punt d’aprovar la proposta de resolució de l’Àmbit Funcional de Planificació Territorial, que gestionarà conjuntament les comarques del Penedès, el Garraf i l’Anoia, seria un bon moment per definir-nos i no fer més cas de les mesquines propostes, dels cants de sirena, dels qui segueixen especulant amb el nostre patrimoni més valuós: la terra.

Pau Batlle i Solé

Lífting

dilluns, 15 / octubre / 2007

Qui considera que el Pla Director de l’Alt Penedès —ara en fase d’al·legacions— és una bona eina per desenvolupar el territori no va desencaminat, però una bona eina basada en principis desenvolupistes: el creixement urbà i les infraestructures viàries i amb un cert grau d’insolidaritat en vers la comarca veïna al no considerar que, aspectes contemplats dins del Pla del Nord, poden afectar negativament al Sud. Sobretot pels efectes negatius que produirà l’acceptació implícita del corredor logístic internacional pel Penedès.

Si volem parlar de sostenibilitat, de fer front al canvi climàtic, de complir amb el protocol de Kioto i de reequilibri territorial no podem seguir pel camí de l’estruç. I el pla ho fa, com ho fa el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona al Baix Penedès. Són els dos, malgrat les diferències qualitatives a favor de l’Alt, plans coercitius, constrenyits per una obsessió ideològica del passat segle que no ens vol deixar: l’equivoc del concepte “progrés” basat en el creixement continuat.

Un catedràtic d’urbanisme afirmava: “La qualificació de nou sòl per urbanitzar és fonamentalment antiecològica.”

Reduir les necessitats energètiques o a la càrrega sobre el medi ambient passa per un canvi conceptual en la intervenció sobre el territori: seria fonamental la rehabilitació, la substitució i completar els teixits urbans existents per fer-los més sostenibles, preservant els espais lliures de futures vies que generin isotropia antròpica.

Aquests nous conceptes comencen a rutllar. Inclús el premi Nobel de la Pau d’enguany pot suggerir als redactors dels plans i els polítics que els beneeixen considerar, definitivament, que hi ha una altra manera de fer les coses més enllà de la falsa realitat de créixer.

Pau Batlle i Solé

A gran escala

dimecres, 12 / setembre / 2007

Tots deixem la nostra empremta en el paisatge.

Des dels primers assentament humans fins a l’actualitat, hem anat transformant la natura segons els nostres ineteressos. Per això hi ha responsables polítics i tècnics que haurien d’ajudar que l’ordre d’aquest paisatge resultant de la intervenció humana mantingui una relació de respecte entre tots els elements que el componen.

Sembla que el futur del Baix Penedès no és aquest. Fins ara no hem estat capaços d’aturar l’allau immobiliari, ni l’ofec del paisatge costaner, ni l’esquarterament de la muntanya, ni l’agressió mortal del nostres rius i rieres. Els anys que arriben no seran millors. Lluny de rectificar, els responsables del govern han elaborat el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona que, pel que fa a la nostra comarca, s’allunya del que caldria esperar. Hi ha quelcom d’irreverent, en tot això, perquè no s’entén que, mentre que aquest mateix govern reclama la gestió de les infraestructures del país (entenem que una millor gestió es fa des de la proximitat), no facin seu aquest mateix principi, en aquells llocs on intervenen. Si els catalans volem governar a Catalunya, per què no podem decidir els penedencs com volem viure? D’acord. Em direu que hi ha actuacions que poden ser necessàries però impopulars. Davant d’això, se m’acudeixen dos camins: l’un, buscar alternatives per un consens; l’altre, davant la inebitabilitat d’un projecte, acostar-se a la gent del territori i explicar, parlar clar, aminorar els aspectes negatius. Però el govern, lluny de fer això, s’amaga com un nen després d’haver fet una entremaliadura, opta pel mutisme i actua impositivament. Per exemple, el Logis Penedès.

Tinc la impressió, tot observant el mapa escala 1:50.000 que s’inclou al PTPCT, que les línies estan dibuixades amb idèntica habilitat a la divisió estatal que van fer del continent africà els països colonitzadors. No saben què s’emporten pel davant; els és igual si el que ells han rumiat afecta la manera de viure dels penedesencs o si malmeten un corredor biològic. El seu únic punt de mira és la pressió del mercat i, en paral·lel, la perllongació en el poder. Tot per aquest consumisme desmesurat que incorporen, perversament, com si fos un tema de primera necessitat. El mercat és lliure i cal donar-li corda en la justa mesura. Si no, nosaltres cada cop serem menys lliures.

Carmina Malagarriga

Rebaixes de tardor

Surt el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona —PTPCP— amb retard d’anys i, pel Baix Penedès, portant, com es temia, el CIM sota el braç. Qualificat de “sòl de protecció territorial” i camuflat entre el sòl de protecció paisatgística i agrícola, amb l’etiqueta de “.. potencial interés estratègic”. La descripció, com també la manera en què ha estat grafiada en els plànols, es pot confondre amb la protecció agrícola i paisatgista, però quan llegeiges la normativa l’equíboc s’esbaeix: “.. es tracta d’un sòl que pot tenir en el futur un paper estratègic en l’estructuració territorial dels assentaments, les activitats i les infraestructures..”


També apareix, i amb tota la seva crua dimensió la traça de l’autovia A2. Aquesta es mostra indiferent al territori i al paisatge, va per on vol, s’acosta al CIM passant per entre l’Arboç i Banyeres. Evita el Vendrell travessant la Cobertera, insensible a les reivindicacions de la gent, tallant com un ganivet la pell del territori.

La contradicció que patim els catalans sobre la dualitat d’un sistema de carreteres de peatge i públiques es fa evident en aquesta zona de pas. Amb el disseny que proposa el PTPCP, de disposar la futura autovia A2 estrictament paral·lela amb l’AP-7 des de Calafell fins l’aeroport de Reus. Ridicul i esperpèntic tenin en compte que Catalunya és la única comunitat autònoma que pateix amb més intensitat les conseqüències d’un sistema esquizofrènic de peatge salvatge que obliga a duplicar les autopistes i desaprofitar l’oportunitat de racionalitzar un sistema tan necessari pel bon funcionalment de la nostra economia com per l’equilibri del nostre territori.

Cal destacar també del PTPCT el “sòl de protecció preventiva” disposat entorn dels nuclis urbans però que en alguns municipis adquireix una importància preocupant. Aquest sòl és reserva per al creixement dels nuclis, o així sembla desprendre’s de la definició sibilina de la normativa: “El Pla considera que cal protegir preventivament aquest sòl, sense perjudici que mitjançant el planejmaent municipal.. es puguin delimitar àrees per a èsser urbanitzades i edificades..” La demència està en la dimensió que aquest sòl adquireix a Cunit que s’emparra serralada litoral amunt fins a topar amb l’Alt Penedès on, curiosament, el Pla Director d’aquesta comarca el qualifica de protecció natural. No és menys greu la qualificació d’ús residencial que se li atribueix per damunt de la C-32 sobre Segur de Calafell. On són les actituts ambientals i paisatgístiques de que tan s’omplen la boca els nostres progres i sostenibles polítics?

Mentre que la protecció del Montmell i la serra de Bonastre semblen garantides —esperem que els ecologistes diguin la seva— no es tracta amb la mateixa sensibilitat el final de les estribacions de la serralada litoral de la que nomes se’n preserven tres esquifides taques: la muntanya de l’Escarnosa, la del Borrell i la Muga —aquesta última rondada pels boltors golfistics que prou mal han fet a la Graiera— El perill dels especuladors, recolçats per polítics sense escrùpols, encara furguen per treure-li a aquesta serralada la seva necessària funció natural. Tindrà el govern de la Generallitat suficient entitat moral i política per preservar-la?

De moment la continuitat natural entre aquesta serralada i la del Vendrell queda interrompuda, incompresiblement per una franja de terreny formada per l’eix Hospital Comarcal-Madrigueres.

Altres aspectes important a debatre fan referència a la qualificació total del front marítim com a sòl residencial i la proposta de la mini metròpoli formada pel Vendrell-Santa Oliva-Albinyana i Bellvei que de no posar-hi remei acabarà sent un continu urbà molt allunyat del model territorial actual. El model proposat sembla més producte dels interessos promocionals que producte d’un debat ciutadà amb l’administració.
Un dels altres punts preocupants és la requalificació del interior de la pista de proves automobilístiques de la IDIADA com a àrea especialitzada d’equipaments i sistemes, tenint en compte la seva dimensió prop de 300 Ha. i de l’anell de polígons logístics de que s’està coronant arrel de la sortida de l’AP-7 de l’Albornà adquireix dimensions monstruoses en el centre de la comarca agrícola convertint-se en un problema tant o més greu com la implantació del propi CIM. Llàstima que els nostres ajuntaments no estiguin per la labor, massa entretinguts en les pròpies cabòries municipals, com per perdre el temps amb cercar un model territorial conjunt i coherent per oferir a la Generalitat com alternativa a la oferta de despropòsits que ens tenen reservada.

Pau Batlle i Solé

El caos sistemàtic

dijous, 9 / agost / 2007

Col·lapse dels sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsus de temps i un factor comú: les grans empreses privades, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos.

Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4?

Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent –la famosa qualitat de vida-, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca.

La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüència de la deslocalització de les indústries europees i americanes a l’orient? La CEPTA –els empresaris del Camp de Tarragona- exposen el problema: durant els sis últims anys, les importacions de la Xina han passat de 1,85 a 10,56 milions tones –un 470%- no diguem de Filipines on l’increment ha estat de 1.574%. Necessitem carreteres per transportar les mercaderies que es fabriquen a l’orient -on els sous són molt més baixos i no hi ha seguretat social- travessen el canal de Suez i desembarquen als nostres ports metropolitans per escampar les mercaderies orientals per tot Europa.

La primera reacció, com és lògic en el món empresarial, demanar més carreteres. Això significa més trànsit que vol dir més col·lapse. Però a l’empresari, que per una tona de roba importada de la Xina –amb un transport econòmicament insostenible- hi guanya molts euros, això li és ben igual. A qui no li hauria de ser igual seria a l’Administració, però aquesta es veu impotent davant d’un problema que ella mateixa ha creat: incrustar un sistema internacional de transport de mercaderies en una xarxa metropolitana saturada.

Si l’AP7 es col·lapsa sovint, què passarà quan hi hagi el Logis Penedès? Si segons les estadístiques de Cimalsa l’any 2004 circulaven, entre l’AP7 i la N-340- de mitjana 70.000 vehicles diaris –dels quals 14.500 eren pesats-, la presència del CIM pot arribar a doblar la circulació de camions. A tot això s’ha de comptar amb la cada vegada més tangible contaminació, amb l’esquarterament del paisatge agrícola de les futures autovies i en l’escampall que suposarà el creixement en taca d’oli del parc de naus logístiques, competint per tot arreu en un territori desordenat i mal portat.

Sembla que el destí ens envia missatges clars de com estan les coses en el nostre entorn “civilitzat”. Cercar alternatives per part de la societat civil del nostre territori i exigir un canvi de sentit a les polítiques tapaforats generalitzades és, no ja un dret, sinó una necessitat que cal emprar amb urgència. Si no ho sabem veure i ens quedem a casa tot i que la llum se’n vagi, els trens no funcionin i l’aigua no ens arribi és símptoma clar que hem arribat al final del camí i que la desesperança ens ha vençut.

(Article d'en Pau Batlle Solé publicat a Opinió del Diari de Tarragona el dia 8 d'agost de 2007 i al 3 de vuit i al Diari del Bax Penedès el 10 d'agost)

Les venes de la globalització

dimarts, 24 / juliol / 2007

Tradicionalment al Rin s’hi pesquen unes gambes molt apreciades per fer l’aperitiu als bars i restaurants de les ciutats i pobles alemanys. Aquestes les pelaven i les envasaven una vegada pescades. Però els costos de mà d’obra que representaven cada vegada eren més elevats, de tal manera que un dia varen decidir que els resultava més econòmic enviar les gambes, una vegada pescades, amb camions frigorífics, al Marroc on les dones magrebines les pelaven. Una vegada envasades les tornaven a enviar a Alemanya per a ser consumides. Els camions havien de travessar tot França i tot Espanya, d’anada i de tornada —5.000 km.—.

Aquest exemple és un dels infinits trajectes que formen la complexa xarxa del transport del sistema econòmic global on la deslocalització industrial que patim en el primer món és substituïda per un transport de mercaderies que, aparentment més econòmic, no contempla les despeses ambientals que el sistema genera.

El CIM —Logis Penedès— no és res més que un lloc d’intercanvi de mercaderies a fi d’especialitzar i racionalitzar els trajectes dels camions. És una cruïlla logística internacional —entre les autopistes AP-7 i AP-2— on els camions provenint de totes bandes de la geografia europea intercanvien els seus contenidors.

Les dimensions d’aquest Centre Logístic són espectaculars: prop de 200 hectàrees —més de 250 camps de futbol— amb una previsió de més de 5.000 llocs de treball, la majoria d’ells d’estibadors de port, entorn del 900.000 m2 de sostre de naus que tindran unes alçades entre 15 i 25 metres —com un edifici de entre cinc i vuit plantes — per on hi passaran diàriament entre 10,000 i 20,000 camions amb la consegüent increment de pol·lució ambiental i el col·lapse circulatori dels sistema de carreteres locals i nacionals.

Els efectes però van més enllà, ja que els llocs de treball tenen molta probabilitat que vinguin de fora, la qual cosa agreujarà l’actual tendència a l’augment demogràfic desaforat del Penedès que ja està causant efectes negatius en la cohesió social –augment de la inseguretat ciutadana, saturació dels equipaments públics bàsics..-

I en la pérdua de valors culturals i el descens de la qualitat de vida a més de la destrucció d’un valor singular diferencial com és el paisatge que una estructura de poblacions rurals envoltades de vinya posseeixen encara.

L’efecte, a més, d’una implantació logística, portarà empreses multinacionals que s’escamparan per tot el territori comarcal afavorit per la feblesa de la majoria dels nostres governants locals molt lligats al sector immobiliari o sotmesos a un clientalisme de partit que afavoreix criteris un xic demagògics, com defensar el CIM per l’augment dels llocs de treball que representarà, sense entrar en un debat més a fons de la qüestió.

Les quatre manifestacions de més de 1.000 manifestants cadascuna, la pressió popular, la divulgació als mitjans i la posició de determinats partits polític han obligat a ajornar l’execució del polígon, ja que es preveia que entrés en funcionament el 2004.

El repte ara és mantenir-nos forts en el nostre convenciment que aquest projecte és un error i, alhora, exigir una planificació general adequadament consensuada per la societat civil. Sense aquesta premissa difícilment es podrà fer res. Per això fa falta conscienciar a la gent, cosa que la Plataforma No Fem el CIM ja fa temps que ho va fent anant poble per poble i explicant quins són els entrellats que hi ha darrera de la logística. I de com una gamba pot arribar a ser molt cara ambientalment parlant.

(Article escrit amb la Carmina Malagarriga per a la Plataforma No Fem El CIM i publicat al Diari de Vilanova)

Ara!

29 juny de 2007

El resultat de les eleccions municipals ha transformat, més del que sembla, el panorama polític del Baix Penedès. Sis dels catorze municipis han canviat d’equip de govern, alguns governats durant molts anys per alcaldes carismàtics.

L’epicentre del canvi s’ha produït entorn la moguda antiCIM: Banyeres, Sant Jaume, Llorenç... Però també les conseqüències del creixement demogràfic desestructurat carrega les tintes sobre l’efecte migratori, provocant una escorada cap a la dreta a la capital comarcal i canvis, en el sentit contrari, al convulsionant municipi costaner de Calafell i, sobretot, al Consell Comarcal, després de molts anys governat pels mateixos.

El fenomen del canvi és complex donades les circumstàncies i el posicionament dels partits polítics majoritaris respecte a problemes candents com el CIM, l’autovia A2 i la Vegueria Penedès. El panorama no està clar, la gent ja ha posat el crit al cel veient com algun grup polític antiCIM donava el poder d’alguna administració a membres de grups que en són favorables.

Però la societat civil activa reclama dels nous gestors que mirin més enllà i facin front comú perquè aquest territori de pas deixi de ser el calaix de sastre de les metròpolis i comenci a tenir vida pròpia.

La gent està cansada del clientelisme i té les coses clares: demana que els polítics governin des del territori. I, ho faci qui ho faci, haurà de tenir en compte els moviments socials que s’han generat entorn al rebuig al CIM, que dins de les seves reivindicacions, porta el germen d’una nova manera de fer territori: ordenat, coherent, harmònic i autònom, basat en la construcció de la Vegueria Penedès i d’una planificació participada.

Benvinguts els nous gestors del territori i que el seny i la democràcia us acompanyin!


(Article d'en Pau Batlle Solé publicat al Pilar del 3 de vuit de 29 juny)

Com afavorir el canvi climàtic al Penedès

diumenge, 22 / juliol / 2007

Molts consideren que el canvi climàtic el generen països i organitzacions alienes a nosaltres, és cert, però darrera dels grans sistemes econòmics i polítics estem nosaltres, les persones. I les que vivim en aquest petit país del Penedès en som directa i indirectament responsables. La sobrecàrrega de població, el consum generat pels nostres hàbits quotidians i l’explotació inconscient dels recursos naturals fan del Penedès un terreny adobat pel desequilibri biològic.


A casa nostra el problema del canvi climàtic no és tant els símptomes, que hi són, com les accions que es fan per afavorir aquest. Exemples com la tala de boscos indiscriminada per fer urbanitzacions i camps de golf, la contaminació dels aqüífers dels nostre subsòl per activitats agropecuàries que, juntament amb les nostres creixents urbanitzacions teòricament protegides per les agendes 21 locals, obliga a portar aigua de l’Ebre a dojo, són alguns dels exemples evidents de com es pot ajudar a accelerar el canvi climàtic local.

Molts municipis el fomenten sense ni tan sols ser-ne conscients —que és el més greu—, i proposen creixements urbanístics i demogràfics sense fre. Tot el que es fa en nom del progrés en realitat és pel progressiu augment del canvi climàtic.

No contents amb això, encara hi ha qui pretén portar grans zones logístiques que alteraran el sistema econòmic i social del Penedès, augmentarà la contaminació atmosfèrica i obligarà a construir més carreteres, autovies i autopistes. Destruïm els sistemes naturals dels boscos, les rieres, els torrents i, sobretot, el teixit agrícola. Afegim encara la valuosa contribució que fan els ports marítims amb els seus centres comercials i hotelers per afavorir l’alteració del perfil costaner i la desaparició de la nostra flora i fauna marítima.

La nostra comarca és un exemple immillorable d’insosteniblitat i, per tant, de gran contribuïdora al canvi climàtic. Quants anys necessitarem, seguint aquest ritme de creixement i alteració de l’ecosistema, per poder gaudir d’una gran massa urbana envoltada d’un esplèndid desert a 40º a l’ombra? Esperem que quan això arribi les nostres administracions es posin d’acord i plantin unes quantes palmeres, les zones verdes que no faltin.


(Article d'en Pau Batlle Solé publicat al Diari del Baix Penedès)