Jordi Sánchez es queda sol defensant el CIM

El President del Consell Comarcal es rebut a Banyeres amb una forta xiulada i la plataforma el segueix per tot el poble amb crits de "No al CIM"

10/02/2008: Va ser aquest diumenge passat quan més d'un centenar de membres de la Plataforma van rebre al President del Consell Comarcal del Baix Penedès amb una forta escridassada durant la seva visita institucional a Banyeres.
Els membres de la Plataforma van fer sentir tota la ràbia dels pobles del Baix Penedès a un President que "Ni Respecta, Ni Defensa" els interessos de la comarca.
Cal recordar que 10 dels 14 municipis del Baix Penedès (ERC, ICV, CIU i regidors del PSC) demanen la retirada total i definitiva del MacroPolígon. Els Consell Comarcals de l'Alt i Baix Penedès s''oposen al Logis Penedès juntament amb les 3 capitals del Penedès: Vilafranca, el Vendrell i Vilanova. La societat civil hi està radicalment en contra amb més de 50 entitats i 5 manifestacions.
La visita es va iniciar a l'Ajuntament de Banyeres on va ser rebut amb pancartes, crits, i xiulets. Els membres de la Plataforma van entrar a l'Ajuntament seguint-lo i evitant que aquest pogués ser rebut a la sala oficial, havent finalment de fer un petit acte a un despatx de l'Ajuntament.
En sortir de l'Ajuntament en Jordi Sánchez va anar a peu fins a la Casa Museu Josep Cañas envoltat en tot moment pels membres de la Plataforma amb crits de "No al CIM".

Va intentar sense exit evitar els manifestants entrant al Museu Josep Cañas on també van entrar els membres de la plataforma i on en cap moment va poder inaugurar l'exposició degut la forta pressió exercida.
Jordi Sánchez que durant tota la seva visita no es va dignar a parlar amb ningú que no fos polític va deixar de banda totalment la societat civil que li demanava a crits la retirada del Macroprojecte.
Recordem que aquest passat novembre ell mateix va organitzar al Baix Penedès tres sessions per parlar del Pla Parcial del Camp de Tarragona, on es va deixar clara la oposició de tota una comarca a un projecte que mai ha demanat el Baix Penedès, fet i dissenyat des de despatxos de Barcelona.
Vist que li va ser impossible la inauguració va optar per marxar ràpidament amb el mateix cotxe oficial amb que havia arribat.
La Plataforma va celebrar amb crits contra el CIM l'éxit de la convocatòria i va convidar acte seguit a visitar l'exposició de l'artista Josep Cañas, un artista que s'estimava la terra i que curiosament havia començat a fer les seves primeres escultures a un camp d'oliveres situat als terrenys amenaçats pel Macropolígon.
- per a veure les fotos: Show de Diapositives
- per a veure el video: Video Jordi Sanchez

Valoració negativa dels Plans Territorials

Les entitats denuncien que el nou pla director obre les portes per l'entrada del CIM a la D.O.Penedès i al polémic Quart Cinturó

11/02/2008: Dimarts passat els

colectius per la defensa del Penedès

* ADEMA de Sant Sadurní d'Anoia,

* Salut i Medi Ambient, els Monjos

* Bosc Verd, Alt Penedès,

* Col·lectiu per la defensa, Moja,

* Grup Medi Ambient, Subirats,

* Geven, El Vendrell

* No Fem el CIM, Baix Penedès,

Al igual que es va fer la setmana passada a l'estació dels Monjos, aquesta setmana i des de les andanes de l'estació del Vendrell el grup d'entitats per la defensa del Penedès va fer una roda de premsa per valorar la planificació del Territori Penedès.

Fins a 30.464 camions amb el "Quart Cinturó" del Penedès?

Els dos plans (de Alt i del Baix Penedès) són coincidents en proposar l’autovia A-7, alternativa a la N-340. Però aquesta traça, llevat del tram Monjos-Vilafranca, ocupa uns terrenys que manlleva dels espais agrícoles. No té gens en compte el territori per on passa causant greu impacte a l’espai agrícola i fragmentant la unitat paisatgística de la comarca. És el quart cinturó encobert que desenbocaria a les portes del CIM.

[......]

El "Quart Cinturò" i el CIM condemna a la D.O.Penedès.

L’efecte inductor de l’autovia, no tant sols afavoreix la implantació del CIM, sinó també la creació, al llarg del seu recorregut, d’altres instal•lacions industrials i logístiques que desfarà, com un glaçó de gel, les esperances posades en la voluntat de posar mesura a un fenomen contrari al territori vitivinícola i que acabarà abocant el Baix Penedès al monocultiu logístic i a l’Alt a l’alteració de les seves pretensions de protecció del seu paisatge.

La logística impregnarà la plana agrícola del Penedès fent desaparèixer definitivament el fet diferencial respecte a altres territoris propers a la metròpoli: el paisatge agrícola.

[......]

Corredor de Mercaderies per fora del Penedès.

Per això sempre hem proposat el sistema que el mateix PSC en el seu moment va dissenyar, la variant de l’eix diagonal –Manresa-Igualada-Montblanc- com a nou corredor del transport de mercaderies fora de l’àmbit del Penedès i de les dues àrees metropolitanes.

Es demana la retirada dels dos Plans Territorials

Per tot això demanem la retirada dels dos plans pel que fa a les infraestructures previstes i de que els consells comarcals i els ajuntaments que han dit "no" al CIM i "sí" a una altra cultura de fer territori es pronunciïn i actuïn en conseqüència, la confiança amb ells està pendent d’aquesta actitud. [+info]

- Nota de Premsa Entitats: NotaPremsa Quart Cinturó, DO Penedès i CIM

Entitats de l'Alt i Baix Penedès rebutjen el nou Pla Director de l'Alt Penedès

Les entitats denuncien que el nou pla director obre les portes per l'entrada del CIM a la D.O.Penedès i al polémic Quart Cinturó

05/02/2008: La roda de premsa que va ser convocada per les entitats del Penedès:

* ADEMA de Sant Sadurní d'Anoia, * Salut i Medi Ambient, els Monjos,

* Bosc Verd, Alt Penedès,

* Col·lectiu per la defensa, Moja,

* Grup Medi Ambient, Subirats,

* Geven, El Vendrell

* No Fem el CIM, Baix Penedès,

Aquestes entitats van manifestar davant l'estació dels Monjos el desacord de la societat penedesenca amb l'aprovació del nou Pla Director ja que es considera insostenible pels creixements urbanístics que planteja (residencials i industrials) i pel desplegament d'infraestructures, en especial per la construcció del 4t cinturó (ocultat sota el nom de "desdoblament de la N-340") i per la preparació del terreny per la instalació del projecte LOGIS Penedès (macropolígon de 186ha).

Un dels objectius que tenia el Pla Director era avançar cap a una altra cultura del territori que tingués com a objectius la preservació i la dinamització de l'entorn natural i de l'economia pròpia i un creixement racional que garantís uns serveis públics de qualitat. Però ens trobem davant un Pla Director fonamentat en la inversió desenvolupista de les infraestructures de comunicació privada i del creixement residencial i industrial. [+info]

- Nota de Premsa Entitats: NotaPremsa Entitats i PlaDirector AltPenedes

Agraris

dijous, 31 / gener / 2008

Agraris
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona va organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la necessitat d’elaborar una llei d’espais agraris. “Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d'espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Afirmava un ponent.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.
És urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, desactivar la pressió urbanística sobre ell, reconeixent legalment els seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció productiva —creació del mapa de sols que l’Alt Penedès ja ha fet—.
La necessitat d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple—, la llei de contractes de conreu i dignificar la professió de l’agricultor són objectius fonamentals de la futura llei que l’administració i, especialment, el DAR no s’atreveixen a posar en marxa.
Al Penedès, comarca agrícola emblemàtica, hem deixat escapar l’oportunitat d’un pla director territorial que podia haver recollit part d’aquestes esperances agràries. Però, qui està disposat a pagar per un paisatge?

Pau Batlle i Solé

Espais agraris

dijous, 24 / gener / 2008

Espais agraris
“Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Dels ponents.
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

El Conseller d'Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.
Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.
Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.
Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.
Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.
El món agrari com a producció d’aliments té uns problemes que cal resoldre en base a mecanismes de mercat —sostenible— però, les demés funcions que si desenvolupen, qui les finança? qui està disposat a pagar per un paisatge? L’experiència al Penedès, comarca agrícola emblemàtica —tot i l’intent de cercar mecanismes compensatoris en el si del Pla Director Territorial, entre municipis industrials i agraris o agro-forestals— s’ha deixat escapar l’oportunitat d’aplicar part d’aquestes experiències agràries. Esperem, però, que aquest debat serveixi per fer més evident la necessitat de practicar una altra cultura de fer territori.

Pau Batllé i Solé

Informe sobre el Pla Director de l'Alt Penedès

Informe realitzat en el marc del desenvolupament dels treballs de redacció del Pla Director Territorial de la comarca de l'Alt Penedès. El publico perquè en pugueu tenir coneixement i fer-ne difusió, si ho considereu necessari: Informe PDTAP

Pau Batlle i Solé

Territori partit

Les jornades de debat sobre el futur del Penedès s’han acabat. El debat continua, o almenys hauria de ser així. Tres dies a Banyeres defensant un Penedès lliure de logística i de noves autopistes —les conclusions al bloc de nofemelcim (jornada I, jornada II i jornada III) o aquí— i tres jornades al Consell Comarcal del sud del Penedès explicant què era el Logis, l’Estudi de Mobilitat i el Pla Territorial, han aportat llum on alguns encara hi veien foscor.

Bé, ara ningú podrà dir que no se n’ha assabentat. Les coses semblen clares, han sorgit argumentacions tècniques sòlides, alternatives a les propostes oficialistes, que milloren substancialment les possibilitats de desenvolupament del Penedès. En aquestes sis jornades pocs s’han pronunciat a favor d’un Penedès logístic i quan ho han fet ha estat amb arguments poc convincents, com ara la simplicitat de la defensa dels llocs de treball que generaria. El Penedès del sud té problemes més greus que l’atur. Portar el Logis és intentar resoldre un problema creant-ne un de més gros, d’irresoluble.

La gent ha dit que no vol que, per uns interessos sectorials, s’esquarteri més el Penedès i això val també per la gent del nord. Des del sud es demana que la carretera de Vilafranca a Martorell que proposa el Pla Director no sigui una autovia —quart cinturó encobert— El missatge és clar i quedarà per a la història: evitar convertir el Penedès en un corredor de camions de mercaderies i en un centre logístic internacional.

Els nostres governants —del nord i del sud— han rebut el missatge. Deixar de banda protagonismes inútils, interessos partidistes i donar-se la mà és un gest necessari que la gent del territori agrairia. Una veu unitària per aconseguir un Penedès harmònic, pròsper i únic.

Pau Batlle i Solé

Breus apunts pels suggeriments al PTPCT

En primer lloc el PTPCT hauria de recollir les demandes que des de la societat civil s’han expressat, de diferents formes i maneres, sobre dos qüestions bàsiques que determinaran la direcció del desenvolupament territorial:

1. Proposta per a la desaparició del sòl potencialment estratègic corresponent al Logis Penedès.

2. Acceptar les al·legacions fetes pels ajuntaments i el consell comarcal sobre l’ampliació de l’AP-7 a 4 carrils, gratuïta a canvi de no fer l’autovia com alternativa a la variant de la N-340.

Les dues implantacions generarien un impacte greu i alterarien substancialment de manera irreversible l’estructura socio-econòmica, ambiental i territorial del Baix Penedès. Aquest assumpte, considerat molt greu per bona part de la població penedesenca, mereix ser consultat, com a mínim, amb el territori. Les explicacions donades per la societat civil i les administracions locals i comarcals, són prou convincents. Al contrari dels arguments exposats des de l’administració actuant que ha callat i fet la seva, menystenint els principis bàsics democràtics de la participació ciutadana contemplada amb detall a la legalitat vigent. El fet de què el territori, de manera massiva, s’hagi pronunciat de manera inequívoca, sobre la no construcció de l’autovia com a variant de la N-340 i de la no implantació del CIM a la comarca, és preocupant que els documents de l’avanç de planejament del PTPCT no reflecteixi ni tant sols les esmentades demandes.

Encaix més acurat del model territorial:

1. El Baix Penedès no pot cenyir-se al model oficialista, aplicat arreu de Catalunya, a la lleugera. La proposta d’un nucli de creixement important entorn del Vendrell i aplicar uns creixements aleatoris a la resta dels nuclis, en funció d’un model preestablert o d’uns determinats interessos ─el cas de Banyeres per la presència del Logis, per exemple─, i afirmar que es preserva el territori agrícola no és acceptable. Cal una anàlisi més particularitzat del territori.

Com exemple cal valorar que el conjunt de nuclis urbans del Vendrell té empatx de creixement, i no el pot pair. Donar-li més menjar és agreujar la malaltia. Cal pensar més a fondo el model.

Tampoc podem establir “no creixements” a la costa quan d’altra banda es preveuen creixements cap dalt la muntanya ─cas de Segur de Calafell─ o preveure sòl de reserva fins a les carenes de la serralada litoral─cas de Cunit─. Resulta contradictori i no contribueix a solucionar el problema de les urbanitzacions residencials extensives.

2. La costa requereix d’una intervenció especial per reconduir el desgavell existent, sobretot per la presència de les urbanitzacions de baixa densitat de 2ª residencia en procés de primera. Per tant, és millor que el PTPCT no digui res sobre creixements i es limiti a protegir la poca serralada que ens queda en aquest indrets i a fixar normes per al seu manteniment.

3. L’interior agrícola està ple d’instal·lacions que cal tractar, abans de pensar en si els nuclis creixen o no,─el cas greu de la IDIADA─, de les indústries en el camp, escampades, de les urbanitzacions a les faldes de les muntanyes de l’interior i les expectatives de creixement amb implantacions incompatibles previstes en els plans municipals i altres assumptes per venir.

4. Per tant fa falta amb total urgència un pla director urbanístic comarcal coordinat amb l’Alt Penedès.

Tenint en compte que ja s’ha aprovat l’àmbit de planificació de la Vegueria Penedès i de que el Pla Director de l’Alt Penedès —tot i tenir el mateix llenguatge i nivell que el PTPCT— ha experimentat un procés de desenvolupament més dilatat en el temps i amb la participació activa de la societat civil, econòmica, política i cultural del territori, cal, amb urgència, elaborar el pla director urbanístic a fi de equilibrar-lo amb la resta del territori penedesenc.

5. La presència de la pista de proves de l’Idiada, ha contribuït —més que a generar “riquesa”— a crear un forat negre al paisatge agrícola. Fins fa poc, l’interior de la pista 3x1 quilòmetres, 300 hectàrees, —més gran que el CIM— era considerada sòl no urbanitzable. Cal que se li demani participar a pal·liar el desgavell que ha produït i aporti recursos per millorar el seu entorn i faci cessions al territori què ha malmès. Caldrà tenir-ho en compte a l’hora del debat sobre el territori.

6. Seria recomanable que l’àrea urbana del Vendrell limités el seu creixement. El seus teixits urbans requereixen més d’una intervenció de reforma interior i de restitució del seu paisatge urbà a les necessitats ambientals del seu entorn: rieres, boscos, espai agrícola, etc. Sense que aquesta necessitat d’ordre sigui excusa per estendre més el seu sòl urbà, ja de per si caòtic i desordenat, paradigma de tots els defectes que aquest territori a patit durant tota la segona meitat del segle passat.

7. S’ha de considerar i modificar l’article 2.9 de les normes “Sòl de protecció preventiva” ja que en molts cassos ocupa tot el municipi –cas de Cunit– i en altres –disposats, incomprensiblement entorn d’algunes urbanitzacions del Vendrell― és excessiu o determinat de forma aleatòria o seguint els criteris d’un interès aliè al model i a les necessitats del territori. Pel que cal eliminar el paràgraf on es proposa que aquests sols puguin “delimitar àrees per a ser urbanitzades i edificades..” Si es vol endegar el paisatge destruït s’han d’emprar altres elements més imaginatius. De fet tot dependrà dels actors polítics locals i per tant, millor no tacar massa que alguna cosa queda.

8. Tampoc és de rebut acceptar el creixement d’àrees residencials per damunt de l’autopista al municipi de Calafell. Prou s’ha permès en deixar urbanitzar un polígon residencial en mig de les muntanyes de la Graiera amb l’excusa dels camps de golf. Cal posar seny, no cedir a les demandes desbordades i desbocades d’alguns actors del territori. El Pla Territorial li tocaria desenvolupar la funció de posar un cert ordre a tant desconcert i, en molts casos, n’hi afegeix. Perquè ens servirà el PTPCT en aquestes circumstàncies? Sembla més orientat a definir noves infraestructures viàries i àmbits “de reserva estratègica o sòl de protecció preventiva”.

9. Què proposa el PTPCT sobre els problemes existents a la comarca? Si bé en la seva documentació exposa el problema, ni tant sols apunta mecanismes per resoldre’l: Com hem de tractar els més de 40.000 habitatges de segona residència existents en els municipis costaners. Què hem de fer amb les 2.206 hectàrees de sòl urbanitzable dels nostres municipis? Dues bombes de rellotgeria que el PTPCT no diu com desactivar-les. Potser pensa que no s’han de desactivar? Dels documents se’n desprèn que sembla que ja li vagi bé, ja que atribueix a molts municipis la possibilitat de créixer per damunt de les previsions existents actualment. La saturació d’aquests paràmetres podria arribar a representar més de 300.000 habitants al Baix Penedès. Volem convertir la comarca en una ciutat de més de 300.000 habitants? Com la volem, omplint insosteniblement les urbanitzacions de baixa densitat escampades per les nostres muntanyes? Emplenant les més de 2.200 hectàrees previstes de sòl urbanitzable? Sabem que és difícil resoldre la qüestió, és un problema existent a tota la costa del Camp de Tarragona i ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat. Això no vol dir que, com a mínim, es plantegi el problema en els documents propositius, de la lectura dels plànols i la memòria no se’n desprèn, o potser no ho he sabut veure.

10. Dona la sensació que el PTPCT considera el Baix Penedès un territori que ha de servir exclusivament a interessos superiors, però quins són aquests interessos? La logística? equilibrar la piràmide d’edat? augmentar la insostenibilitat del Camp de Tarragona? Esperem que sigui, al final del procés participatiu, la millora del Penedès en el seu conjunt.

.... podeu afegir-hi el que vulgueu, la cosa dona per molt més..

Pau Batlle i Solé

El futur del Penedès a debat (III)

Tercera jornada: Les infraestructures viàries

L’impacte de la nova autovia
(Mentre a França es restringeix la construcció d’autopistes aquí seguim construint-ne)

Es va destacar l’impacte de la nova autovia proposada en el PTPCT consistent en l’alteració del sistema natural i agrícola de la plana, el tall de la Cobertera i sobretot el que representarà, segons dades del mateix projecte redactat pel Ministeri de Foment, de 129 hectàrees a raó de 5,5 a 6,3 ha. per quilòmetre. Es va recordar, una vegada més, que la gran majoria d’ajuntaments i també els dos consells comarcals van manifestar-se sobre aquesta proposta i que van apostar i reivindicar l’ampliació de l’autopista AP-7 a quatre carrils per banda i la seva gratuïtat per als usuaris residents al Penedès, tal com s’exposava en una de les propostes inicials del Ministeri de Foment. L’impacte seria molt menor, ja que l’ampliació consistiria en dos carrils per l’interior i dos per l’exterior de l’actual traça. També, pel que fa a es expropiacions, l’impacte seria mínim, a raó de menys de 05, ha. per quilòmetre i, a més, s’evitaria l’esquarterament del territori, ja de per sí, molt malmès. Així s’aconseguiria que l’actual traça de l’N-340 es convertís en un veritable eix vertebrador del territori comarcal relacionant amb més intensitat totes les poblacions i polígons industrials existents i facilitant el transport públic, a peu i en bicicleta. (veure imatge).
La suposada crisi de les infrastructures viàries és en realitat crisi dels transport públic ferroviari.

Per mitjà de diferents anàlisis comparatives, es posa de manifest que l’actual sistema d’infrastructures viàries —sobretot autopistes i autovies— no és en cap cas deficitari, sinó que segueix un model de suport al vehicle privat en detriment de la xarxa de ferrocarril. De fet Catalunya és una de les regions europees amb més percentatge de carreteres per habitant i una de les més deficitàries en quilòmetres de ferrocarril. Si augmentem desmesuradament les vies que afavoreixen el vehicle per carretera, els embussos no només no es resoldran, sinó que s’incrementaran a curt termini. Els projectes actuals que incrementen la xarxa ferroviària es deuen sobretot a l’arribada de l’AVE i molt poc als trens de rodalies. Tot això està en contradicció amb les tendències dels països europeus més avançats, que accentuen i posen de relleu l’absoluta importància del tren en l‘ús quotidià.

Les infraestructures viàries al servei del desenvolupisme dels anys 60.

Es va destacar que els interessos que hi ha darrera d’una planificació viària i logística responen a les necessitats de grups econòmics de pressió que no saben ni coneixen el territori que travessen i aquesta sembla ser la constant en base a la qual l’administració accepta la planificació sectorial. Es va destacar l’obsolescència de determinades direccions generals de la Generalitat, com la de carreteres o l’ACA, que encara estan en mans de funcionaris de la vella escola que van fent la seva sense tenir en compte les noves demandes socials i ambientals que s’han contemplat fins i tot en els programes dels mateixos partits polítics governants. Això es reflecteix en les propostes com l’autovia que causa un impacte enorme sobre el Penedès o informes favorables que haurien de ser desfavorables en aspectes ambientals i hidrològics.

Els municipis gironins també a favor de l’AP-7

L’experiència dels municipis de Girona afectats també pel desdoblament de l’N-2 es va exposar pel paral·lelisme que té amb les reivindicacions del desdoblament de la N-340 al Penedès. Els gironins, a través d’un organisme creat per a la defensa del medi ambient, el CILMA –Consell d’iniciatives Locals per al Medi Ambient de les Comarques de Girona- on s’hi apleguen prop de 200 ajuntaments, ha fet una proposta semblant: no desdoblar la nacional i a canvi ampliar l’autopista a quatre carrils, el tram entre Girona i Figueres, amb un programa de peatge gratuït per als habitants de la zona. El respecte pel territori és primordial abans que el traçat d’una autovia de dubtosa funcionalitat.

Pau Batlle i Solé
Membre de la Plataforma No Fem el Cim
http://www.nofemelcim.org

El futur del Penedès a debat (II)

Segona jornada: L’agricultura, el paisatge, les grans implantacions, les activitats, l’aigua.

L’agricultura: la necessitat de potenciar un dels ingredients essencials que defineixen el Penedès i sense el qual aquest territori deixaria de ser el què és.

L’agricultura és alguna cosa més que una activitat econòmica: és el paisatge que proporciona un valor afegit i millora la qualitat de vida respecte a territoris més metropolitans. Cal conservar la seva activitat i cal cercar mecanismes per fer-la rendible. Caldrà, per tant, i abans que res, que surti dels circuits econòmics de requalificació urbanística. L’espai agrícola ha de mantenir-se com a tal i els esforços s’han d’orientar en cercar solucions de rendibilitat econòmica: racionalització dels cultius i dels mecanisme de treball..

Els espais agrícoles a mans dels especuladors.
(El territori agrícola no ha de ser més, moneda de canvi i sí valor ambiental)

El cas dels grans magatzems que es volia posar sobre una finca de la Bisbal a l’Ortigòs, va sortir com exemple del que passa quan les finques rústiques van a parar a mans dels especuladors immobiliaris. Es planteja la necessitat d’intervenir sobre els espais agrícoles en el sentit de evitar la seva transformació gratuïta a altres activitats com són la logística. El Penedès està escampat de naus i d’instal·lacions que no beneficien a ningú. Els Plans Territorials haurien de “blindar” l’espai agrícola i no permetre la seva transformació a altres usos a la vegada que s’hauria de estructurar els mecanismes necessaris per que l’activitat agrícola fos rendible econòmicament parlant.

Les coses grans no són bones pel territori.

No es poden admetre les coses grans que depassin la grandària del model territorial. L’exemple de l’Idiada és evident. Les grans implantacions són negatives per un territori fràgil com el Penedès. Cal valorar i diversificar l’economia. Els grans monocultius d’activitats econòmiques són la base per la suburbialització del territori. Evitar els CIMs o les Idiades, posem per cas, és un dels criteris que els ponents van aportar al debat. L’ordenació d’un territori agrícola com el nostre s’ha d’ordenar de forma harmònica i no crear més nuclis, ni d’activitats ni residencials, dels que ja hi ha. Tot creixement desmesurat aporta el caos i el desequilibri al territori. Els espais naturals i agrícoles són la base del tractament ordenat del territori. No podem deixar més espais buits que es converteixin en valor de canvi potencialment urbanitzables.

L’aigua: el menyspreu cap un bé preuat.

És de vital importància el subministrament d’aigua, Tenim l’aigua de l’Ebre, que no serà suficient si es compleixen les previsions de creixement que hi ha al Baix Penedès, amb un potencial actual de més de 300.000 habitants. Mentre, l’aigua del subsòl està deixada de la mà de déu. La denúncia feta sobre el gran l’abocador de productes contaminants existent a Tomobí al costat de les fonts que abasten d’aigua bona part dels municipis del voltant n’és un exemple. També ho és el fet que la majoria de les xarxes d’abastament d’aigües dels nuclis de població tenen unes pèrdues d’aigua de fins al 60%. O que el consum d’alguns municipis estigui entorn de la insostenible xifra de 250 litres/persona/dia. Tot això fa que es qüestioni la gestió que els responsables de l’aigua porten a terme i posa en evidència que cal una política d’estalvi i de mesura que actualment no existeix.


Pau Batlle i Solé
Membre de la Plataforma No Fem el Cim
http://www.nofemelcim.org

El futur del Penedès a debat (I)

Les jornades sobre el futur del Penedès que es van celebrar a Banyeres durant tres dies han tingut un ressò important en l’opinió pública de la comarca. Els temes, tractats en profunditat, van satisfer els assistents que, amb tota llibertat, van tenir l’oportunitat d’expressar les seves opinions i els seus dubtes. La desena de ponents que van ser convidats a participar en les jornades, van enriquir, des dels seus respectius àmbits, el coneixement de tots plegats sobre els diferents problemes que afecten el nostre territori.

Primera Jornada: Els plans i la Vegueria

La Vegueria: un àmbit necessari per una altra manera de gestionar el Penedès.

La necessitat de cercar un marc administratiu des d’on articular els aspectes d’un territori que res té a veure amb les dues metròpolis de Barcelona i Tarragona que l’envolten. El seu paper de comparsa on s’hi aboquen les instal·lacions que no hi caben als centres metropolitans obliguen a mantenir una lluita constant en la defensa de l’espai agrícola que representa el conjunt de les quatre comarques: L’Alt i el Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. L’exhaustiu, intens i efectiu treball portat a terme per la plataforma “per una Vegueria pròpia” s’ha vist compensat per la propera aprovació de l’àmbit funcional de les quatre comarques, mecanisme institucional a partir del qual es podrà gestionar alguna de les competències de l’administració o, si més no, coordinar el planejament, ara dissociat, de les quatre comarques.

La Mesòpolis: un model territorial alternatiu a la metròpolis.

Cal assignar a l’espai administratiu de la Vegueria un model territorial diferent del què fins ara ha tingut. El planejament territorial atribueix al Penedès un paper de corredor i de localització d’instal·lacions a gran escala que no tenen cabuda al centre de les polis com també un paper de ciutat dormitori, propi dels barris suburbials. Assenyalem l’avantatge de l’Alt Penedès, que ha estat capaç de tirar endavant la redacció del Pla Director, la carta del paisatge i altres plans que fan singular el tractament de l’Alt respecte al Baix Penedès.

Aquest mode territorial ens porta a introduir un nou concepte: el de Mesòpoli. Mesòpoli, segons Artemio Baigorri, catedràtic d’urbanisme, són ciutats intermèdies que desenvolupen una funció d’articulació de xarxes urbanes i faciliten la integració en el món de l’entorn rural amb el qual dialoguen i s’interrelacionen estretament, contràriament del que fan les metròpolis les quals estableixen amb el seu interland una funció depredadora i colonitzadora. Tenen entre 100.000 i 500.000 habitants. Són els que més contribueixen a mantenir el paisatge rural com a diferenciat i a la vegada vincula aquest a la orbe global. Són ciutats que han nascut a partir de l’economia agrícola, no industrial. (consulteu enllaços d'interès: ciutats emergents, mesópolis)

El cas més paradigmàtic seria el Penedès amb la presència de Vilafranca i possiblement Sant Sadurní com a ciutats que tindrien la capitalitat d’aquest territori mesopiltà.

Evidentment va sortir el paper depredador de la logística com una imposició des de la metròpoli així com l’impacte que tindrà el desdoblament de la N-340 com a via associada a l’increment de trànsit de camions producte de la presència del Logis Penedès.

Pau Batlle
Membre de la Plataforma “NofemelCIM”
www.nofemelcim.org

El somni de la raó produeix monstres

dissabte, 17 / novembre / 2007

Acostumats com estem veient ajuntaments aprovant plans urbanístics expansius, de qualsevol tipus i condició, sorprèn a molts, els descol·loca i es ruboritzen, al contemplar estupefactes el procés contrari —de desqualificació urbanística—, que ha portant a terme el flamant govern municipal de la Bisbal del Penedès: 1.300 habitatges, 70 hectàrees industrials amb uns grans magatzems darrere, com a sòlid client, i a més, renúncia a l’aigua de mini transvasament de l'Ebre.

Molts creuen que el seu alcalde s’ha tornat boig. Però, qui ho contempla amb ulls conscients i crítics creu que la bogeria instaurada, des de fa temps, en la cultura de la nostra societat, no ens deixa veure la veritable raó: l’espoli que ha vingut succeint durant tota la segona meitat del segle passat sobre el territori Penedès, convertint-lo en veritable calaix de sastre per a qualsevol necessitat peremptòria de la metròpoli; de l’especulació urbanística orquestrada per promotors inconscients, canviant boscos i vinyes per asfalt, impunement, sense cap benefici social, amb el vist-i-plau de polítics incauts o sense escrúpols. Raó suficient per començar a dir prou a tanta bogeria instaurada!

Qui és el boig? O no és bogeria permetre la construcció de 1.300 habitatges que signifiquen prop de 4.000 ànimes bolcades de cop sobre un poble rural de 3.000 habitants. Com és possible que uns polítics que estan en contra del Logis Penedès acceptin d’altra banda convertir el seu propi municipi en un polígon logístic?

Els que defensem el creixement harmònic dels nostres pobles contemplem aquesta acció del govern bisbalenc com un acte racional que ha de servir de precedent per a iniciar un nou camí més saludable pel paisatge i la gent que l’habita. Raó tenia Goya 200 anys enrere. Tenim l’oportunitat d’iniciar un nou camí i deixar enrere els monstres que la desraó han creat en el nostre interior durant massa temps.

Pau Batlle i Solé

Més a prop que mai

dimarts, 6 / novembre / 2007

Van trigar una hora ben bona en entrar al drap, marejant la perdiu, amb el President exercint d’exorcista major. Finalment l’intervenció de l’alcalde de l’Arboç va trencar el malefici exposant, de manera encertada, els motius del pacte de Gimenelles on cinc municipis —Banyeres, l’Arboç, Sant Jaume, Llorenç i la Bisbal— han dit: no fem el CIM, demanant la solidaritat de la resta de pobles de la comarca per consensuar un model de territori comarcal més sostenible i harmònic.

Era el Consell d’alcaldes del 31 passat on es tractava l’únic punt del dia: reafirmar la negativa del consell comarcal contra el Logis Penedès, manifestat en l’anterior legislatura.

La contaminació, la saturació de la xarxa comarcal i metropolitana pel transit pesat, l’impacte sobre el paisatge agrícola, el creixement urbà de baixa qualitat, l’acceleració demogràfica -més de la que ja estem patint-, i la desintegració definitiva d’una societat que ja comença a fer aigües per totes bandes, varen ser alguns dels arguments exposats que motivaven el rebuig del Logis. Afegint que l’impacte del CIM s' agreujarà al produir-se sobre un territori desordenat i sense planificar. Arguments tots prou convincents que, des de fa anys, manifesta i exposa la plataforma “No Fem el CIM”.

No es va sentir cap comentari a favor del Logis. Forçat a donar una opinió, i davant el mutisme de les tres alcaldesses socialistes, altres vegades prou eloqüents, el President i alcalde de Calafell, va explicar que estava fent una tesi doctoral sobre la necessitat de desenvolupar un planejament a escala comarcal -el PTPCT contempla aquesta possibilitat mitjançant un Pla Director Urbanístic- ja que l’escala municipal havia donat peu a veritables desajustos urbanístics.

Curiosament el seu argument donava la raó a les tesis defensada pels cinc alcaldes: el projecte comú de tots els municipis de la comarca.

Arribat a aquest punt, cada vegada sembla més surrealista l’enfrontament entre partits sobre el tema del CIM quan, en l’essència del problema, tots els alcaldes -al menys els que van exposar la seva opinió- hi estan d’acord.

Al final es van proposar unes jornades de debat amb una nodrida representació de les forces socials, polítiques i econòmiques de la comarca. Ja era hora!

A hores d’ara la plataforma “No Fem el CIM” i els cinc municipis del pacte de Gimenelles organitzen unes ponències obertes pels dies 16, 17 i 24 de novembre a les 7 de la tarda a Banyeres, on es debatran els aspectes més cabdals que interessa al ciutadà i de les que poden sorgir les propostes alternatives als dos plans actualment sobre la taula: el Pla Director de l’Alt Penedès i el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, els quals ens afecten directament.

Pau Batlle i Solé

Mea culpa

Mea culpa

Surten moltes veus polítiques, arrel de la presentació del Pla Territorial, queixant-se de que el Baix Penedès és una comarca oblidada. Raons no en falten. És, realment, una comarca oblidada, però ho és pels que hi vivim i la fem, no pels de fora. Els “altres” fan el que els interessa fer: utilitzar-nos com a territori de pas i envair unes terres —que consideren metropolitanes— on encara hi ha lloc per a grans implantacions residencials i logístiques.

Els qui, durant aquests trenta últims anys, han fet la comarca que tenim, no són la gent de fora. Hem estat nosaltres mateixos en fer i deixar fer el que resultava més fàcil: Aprofitar-nos de la proximitat amb Barcelona i de les platges per colonitzar el territori amb el baix preu de la inconsciència.

Tot això sense pensar com resoldre els problemes que aquesta desenfrenada expansió caòtica ens portaria al llarg del temps. Ara ens hi trobem, enfangats de quatre potes i, com un nen que ha fet una malifeta, i es vol treure la culpa de sobre, diu: “han estat ells”. Si no ens estimen és que no hem sabut fer-nos estimar. Les declaracions del secretari per a la Mobilitat afirmant que al Baix Penedès “no li ve d’aquí”, quan ens vol colar el CIM i l’A2, n’és un exemple evident.

D’altra banda, un territori com el nostre —entre metròpolis— té tantes possibilitats per crear riquesa que fins i tot resulta estrany l’esquifidesa d’empreses pròpies que hi ha. No serà que la dedicació al negoci fàcil d’urbanitzar ha fet oblidar guanyar-nos les garrofes per nosaltres mateixos? La inversió que ve de fora té un preu. Quants diners no han marxat —i segueixen marxant— durant aquest procés d’urbanització desenfrenat?

Però, pel que es veu, la força de la costum segueix imperant per sobre de l’esperit de generar riquesa a partir del nostre esforç i la nostra imaginació. Acceptarem un CIM que vindrà de fora a canvi de llocs de treball que vindran de fora. Seguirem pagant car el viure de renda, el no pensar en les possibilitats que tenim sense necessitat de buscar que el papa ens segueixi pagant la hipoteca del pis.

Assumir que el Baix Penedès és una comarca “oblidada per nosaltres mateixos” és començar a caminar per recuperar la memòria perduda, indispensable per saber què volem i així tenir clar on anem i saber quin paper hem de jugar més enllà del territori Penedès.

A hores d’ara, en que la Comissió de Política Territorial està a punt d’aprovar la proposta de resolució de l’Àmbit Funcional de Planificació Territorial, que gestionarà conjuntament les comarques del Penedès, el Garraf i l’Anoia, seria un bon moment per definir-nos i no fer més cas de les mesquines propostes, dels cants de sirena, dels qui segueixen especulant amb el nostre patrimoni més valuós: la terra.

Pau Batlle i Solé

Lífting

dilluns, 15 / octubre / 2007

Qui considera que el Pla Director de l’Alt Penedès —ara en fase d’al·legacions— és una bona eina per desenvolupar el territori no va desencaminat, però una bona eina basada en principis desenvolupistes: el creixement urbà i les infraestructures viàries i amb un cert grau d’insolidaritat en vers la comarca veïna al no considerar que, aspectes contemplats dins del Pla del Nord, poden afectar negativament al Sud. Sobretot pels efectes negatius que produirà l’acceptació implícita del corredor logístic internacional pel Penedès.

Si volem parlar de sostenibilitat, de fer front al canvi climàtic, de complir amb el protocol de Kioto i de reequilibri territorial no podem seguir pel camí de l’estruç. I el pla ho fa, com ho fa el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona al Baix Penedès. Són els dos, malgrat les diferències qualitatives a favor de l’Alt, plans coercitius, constrenyits per una obsessió ideològica del passat segle que no ens vol deixar: l’equivoc del concepte “progrés” basat en el creixement continuat.

Un catedràtic d’urbanisme afirmava: “La qualificació de nou sòl per urbanitzar és fonamentalment antiecològica.”

Reduir les necessitats energètiques o a la càrrega sobre el medi ambient passa per un canvi conceptual en la intervenció sobre el territori: seria fonamental la rehabilitació, la substitució i completar els teixits urbans existents per fer-los més sostenibles, preservant els espais lliures de futures vies que generin isotropia antròpica.

Aquests nous conceptes comencen a rutllar. Inclús el premi Nobel de la Pau d’enguany pot suggerir als redactors dels plans i els polítics que els beneeixen considerar, definitivament, que hi ha una altra manera de fer les coses més enllà de la falsa realitat de créixer.

Pau Batlle i Solé

A gran escala

dimecres, 12 / setembre / 2007

Tots deixem la nostra empremta en el paisatge.

Des dels primers assentament humans fins a l’actualitat, hem anat transformant la natura segons els nostres ineteressos. Per això hi ha responsables polítics i tècnics que haurien d’ajudar que l’ordre d’aquest paisatge resultant de la intervenció humana mantingui una relació de respecte entre tots els elements que el componen.

Sembla que el futur del Baix Penedès no és aquest. Fins ara no hem estat capaços d’aturar l’allau immobiliari, ni l’ofec del paisatge costaner, ni l’esquarterament de la muntanya, ni l’agressió mortal del nostres rius i rieres. Els anys que arriben no seran millors. Lluny de rectificar, els responsables del govern han elaborat el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona que, pel que fa a la nostra comarca, s’allunya del que caldria esperar. Hi ha quelcom d’irreverent, en tot això, perquè no s’entén que, mentre que aquest mateix govern reclama la gestió de les infraestructures del país (entenem que una millor gestió es fa des de la proximitat), no facin seu aquest mateix principi, en aquells llocs on intervenen. Si els catalans volem governar a Catalunya, per què no podem decidir els penedencs com volem viure? D’acord. Em direu que hi ha actuacions que poden ser necessàries però impopulars. Davant d’això, se m’acudeixen dos camins: l’un, buscar alternatives per un consens; l’altre, davant la inebitabilitat d’un projecte, acostar-se a la gent del territori i explicar, parlar clar, aminorar els aspectes negatius. Però el govern, lluny de fer això, s’amaga com un nen després d’haver fet una entremaliadura, opta pel mutisme i actua impositivament. Per exemple, el Logis Penedès.

Tinc la impressió, tot observant el mapa escala 1:50.000 que s’inclou al PTPCT, que les línies estan dibuixades amb idèntica habilitat a la divisió estatal que van fer del continent africà els països colonitzadors. No saben què s’emporten pel davant; els és igual si el que ells han rumiat afecta la manera de viure dels penedesencs o si malmeten un corredor biològic. El seu únic punt de mira és la pressió del mercat i, en paral·lel, la perllongació en el poder. Tot per aquest consumisme desmesurat que incorporen, perversament, com si fos un tema de primera necessitat. El mercat és lliure i cal donar-li corda en la justa mesura. Si no, nosaltres cada cop serem menys lliures.

Carmina Malagarriga

Rebaixes de tardor

Surt el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona —PTPCP— amb retard d’anys i, pel Baix Penedès, portant, com es temia, el CIM sota el braç. Qualificat de “sòl de protecció territorial” i camuflat entre el sòl de protecció paisatgística i agrícola, amb l’etiqueta de “.. potencial interés estratègic”. La descripció, com també la manera en què ha estat grafiada en els plànols, es pot confondre amb la protecció agrícola i paisatgista, però quan llegeiges la normativa l’equíboc s’esbaeix: “.. es tracta d’un sòl que pot tenir en el futur un paper estratègic en l’estructuració territorial dels assentaments, les activitats i les infraestructures..”

També apareix, i amb tota la seva crua dimensió la traça de l’autovia A2. Aquesta es mostra indiferent al territori i al paisatge, va per on vol, s’acosta al CIM passant per entre l’Arboç i Banyeres. Evita el Vendrell travessant la Cobertera, insensible a les reivindicacions de la gent, tallant com un ganivet la pell del territori.

La contradicció que patim els catalans sobre la dualitat d’un sistema de carreteres de peatge i públiques es fa evident en aquesta zona de pas. Amb el disseny que proposa el PTPCP, de disposar la futura autovia A2 estrictament paral·lela amb l’AP-7 des de Calafell fins l’aeroport de Reus. Ridicul i esperpèntic tenin en compte que Catalunya és la única comunitat autònoma que pateix amb més intensitat les conseqüències d’un sistema esquizofrènic de peatge salvatge que obliga a duplicar les autopistes i desaprofitar l’oportunitat de racionalitzar un sistema tan necessari pel bon funcionalment de la nostra economia com per l’equilibri del nostre territori.

Cal destacar també del PTPCT el “sòl de protecció preventiva” disposat entorn dels nuclis urbans però que en alguns municipis adquireix una importància preocupant. Aquest sòl és reserva per al creixement dels nuclis, o així sembla desprendre’s de la definició sibilina de la normativa: “El Pla considera que cal protegir preventivament aquest sòl, sense perjudici que mitjançant el planejmaent municipal.. es puguin delimitar àrees per a èsser urbanitzades i edificades..” La demència està en la dimensió que aquest sòl adquireix a Cunit que s’emparra serralada litoral amunt fins a topar amb l’Alt Penedès on, curiosament, el Pla Director d’aquesta comarca el qualifica de protecció natural. No és menys greu la qualificació d’ús residencial que se li atribueix per damunt de la C-32 sobre Segur de Calafell. On són les actituts ambientals i paisatgístiques de que tan s’omplen la boca els nostres progres i sostenibles polítics?

Mentre que la protecció del Montmell i la serra de Bonastre semblen garantides —esperem que els ecologistes diguin la seva— no es tracta amb la mateixa sensibilitat el final de les estribacions de la serralada litoral de la que nomes se’n preserven tres esquifides taques: la muntanya de l’Escarnosa, la del Borrell i la Muga —aquesta última rondada pels boltors golfistics que prou mal han fet a la Graiera— El perill dels especuladors, recolçats per polítics sense escrùpols, encara furguen per treure-li a aquesta serralada la seva necessària funció natural. Tindrà el govern de la Generallitat suficient entitat moral i política per preservar-la?

De moment la continuitat natural entre aquesta serralada i la del Vendrell queda interrompuda, incompresiblement per una franja de terreny formada per l’eix Hospital Comarcal-Madrigueres.

Altres aspectes important a debatre fan referència a la qualificació total del front marítim com a sòl residencial i la proposta de la mini metròpoli formada pel Vendrell-Santa Oliva-Albinyana i Bellvei que de no posar-hi remei acabarà sent un continu urbà molt allunyat del model territorial actual. El model proposat sembla més producte dels interessos promocionals que producte d’un debat ciutadà amb l’administració.

Un dels altres punts preocupants és la requalificació del interior de la pista de proves automobilístiques de la IDIADA com a àrea especialitzada d’equipaments i sistemes, tenint en compte la seva dimensió prop de 300 Ha. i de l’anell de polígons logístics de que s’està coronant arrel de la sortida de l’AP-7 de l’Albornà adquireix dimensions monstruoses en el centre de la comarca agrícola convertint-se en un problema tant o més greu com la implantació del propi CIM. Llàstima que els nostres ajuntaments no estiguin per la labor, massa entretinguts en les pròpies cabòries municipals, com per perdre el temps amb cercar un model territorial conjunt i coherent per oferir a la Generalitat com alternativa a la oferta de despropòsits que ens tenen reservada.

Pau Batlle i Solé

El caos sistemàtic

dijous, 9 / agost / 2007

Col·lapse dels sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsus de temps i un factor comú: les grans empreses privades, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos.

Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4?

Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent –la famosa qualitat de vida-, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca.

La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüència de la deslocalització de les indústries europees i americanes a l’orient? La CEPTA –els empresaris del Camp de Tarragona- exposen el problema: durant els sis últims anys, les importacions de la Xina han passat de 1,85 a 10,56 milions tones –un 470%- no diguem de Filipines on l’increment ha estat de 1.574%. Necessitem carreteres per transportar les mercaderies que es fabriquen a l’orient -on els sous són molt més baixos i no hi ha seguretat social- travessen el canal de Suez i desembarquen als nostres ports metropolitans per escampar les mercaderies orientals per tot Europa.

La primera reacció, com és lògic en el món empresarial, demanar més carreteres. Això significa més trànsit que vol dir més col·lapse. Però a l’empresari, que per una tona de roba importada de la Xina –amb un transport econòmicament insostenible- hi guanya molts euros, això li és ben igual. A qui no li hauria de ser igual seria a l’Administració, però aquesta es veu impotent davant d’un problema que ella mateixa ha creat: incrustar un sistema internacional de transport de mercaderies en una xarxa metropolitana saturada.

Si l’AP7 es col·lapsa sovint, què passarà quan hi hagi el Logis Penedès? Si segons les estadístiques de Cimalsa l’any 2004 circulaven, entre l’AP7 i la N-340- de mitjana 70.000 vehicles diaris –dels quals 14.500 eren pesats-, la presència del CIM pot arribar a doblar la circulació de camions. A tot això s’ha de comptar amb la cada vegada més tangible contaminació, amb l’esquarterament del paisatge agrícola de les futures autovies i en l’escampall que suposarà el creixement en taca d’oli del parc de naus logístiques, competint per tot arreu en un territori desordenat i mal portat.

Sembla que el destí ens envia missatges clars de com estan les coses en el nostre entorn “civilitzat”. Cercar alternatives per part de la societat civil del nostre territori i exigir un canvi de sentit a les polítiques tapaforats generalitzades és, no ja un dret, sinó una necessitat que cal emprar amb urgència. Si no ho sabem veure i ens quedem a casa tot i que la llum se’n vagi, els trens no funcionin i l’aigua no ens arribi és símptoma clar que hem arribat al final del camí i que la desesperança ens ha vençut.

(Article d'en Pau Batlle Solé publicat a Opinió del Diari de Tarragona el dia 8 d'agost de 2007 i al 3 de vuit i al Diari del Bax Penedès el 10 d'agost)

Les venes de la globalització

dimarts, 24 / juliol / 2007

Tradicionalment al Rin s’hi pesquen unes gambes molt apreciades per fer l’aperitiu als bars i restaurants de les ciutats i pobles alemanys. Aquestes les pelaven i les envasaven una vegada pescades. Però els costos de mà d’obra que representaven cada vegada eren més elevats, de tal manera que un dia varen decidir que els resultava més econòmic enviar les gambes, una vegada pescades, amb camions frigorífics, al Marroc on les dones magrebines les pelaven. Una vegada envasades les tornaven a enviar a Alemanya per a ser consumides. Els camions havien de travessar tot França i tot Espanya, d’anada i de tornada —5.000 km.—.

Aquest exemple és un dels infinits trajectes que formen la complexa xarxa del transport del sistema econòmic global on la deslocalització industrial que patim en el primer món és substituïda per un transport de mercaderies que, aparentment més econòmic, no contempla les despeses ambientals que el sistema genera.

El CIM —Logis Penedès— no és res més que un lloc d’intercanvi de mercaderies a fi d’especialitzar i racionalitzar els trajectes dels camions. És una cruïlla logística internacional —entre les autopistes AP-7 i AP-2— on els camions provenint de totes bandes de la geografia europea intercanvien els seus contenidors.

Les dimensions d’aquest Centre Logístic són espectaculars: prop de 200 hectàrees —més de 250 camps de futbol— amb una previsió de més de 5.000 llocs de treball, la majoria d’ells d’estibadors de port, entorn del 900.000 m2 de sostre de naus que tindran unes alçades entre 15 i 25 metres —com un edifici de entre cinc i vuit plantes — per on hi passaran diàriament entre 10,000 i 20,000 camions amb la consegüent increment de pol·lució ambiental i el col·lapse circulatori dels sistema de carreteres locals i nacionals.

Els efectes però van més enllà, ja que els llocs de treball tenen molta probabilitat que vinguin de fora, la qual cosa agreujarà l’actual tendència a l’augment demogràfic desaforat del Penedès que ja està causant efectes negatius en la cohesió social –augment de la inseguretat ciutadana, saturació dels equipaments públics bàsics..-

I en la pérdua de valors culturals i el descens de la qualitat de vida a més de la destrucció d’un valor singular diferencial com és el paisatge que una estructura de poblacions rurals envoltades de vinya posseeixen encara.

L’efecte, a més, d’una implantació logística, portarà empreses multinacionals que s’escamparan per tot el territori comarcal afavorit per la feblesa de la majoria dels nostres governants locals molt lligats al sector immobiliari o sotmesos a un clientalisme de partit que afavoreix criteris un xic demagògics, com defensar el CIM per l’augment dels llocs de treball que representarà, sense entrar en un debat més a fons de la qüestió.

Les quatre manifestacions de més de 1.000 manifestants cadascuna, la pressió popular, la divulgació als mitjans i la posició de determinats partits polític han obligat a ajornar l’execució del polígon, ja que es preveia que entrés en funcionament el 2004.

El repte ara és mantenir-nos forts en el nostre convenciment que aquest projecte és un error i, alhora, exigir una planificació general adequadament consensuada per la societat civil. Sense aquesta premissa difícilment es podrà fer res. Per això fa falta conscienciar a la gent, cosa que la Plataforma No Fem el CIM ja fa temps que ho va fent anant poble per poble i explicant quins són els entrellats que hi ha darrera de la logística. I de com una gamba pot arribar a ser molt cara ambientalment parlant.

(Article escrit amb la Carmina Malagarriga per a la Plataforma No Fem El CIM i publicat al Diari de Vilanova)

Ara!

29 juny de 2007

El resultat de les eleccions municipals ha transformat, més del que sembla, el panorama polític del Baix Penedès. Sis dels catorze municipis han canviat d’equip de govern, alguns governats durant molts anys per alcaldes carismàtics.

L’epicentre del canvi s’ha produït entorn la moguda antiCIM: Banyeres, Sant Jaume, Llorenç... Però també les conseqüències del creixement demogràfic desestructurat carrega les tintes sobre l’efecte migratori, provocant una escorada cap a la dreta a la capital comarcal i canvis, en el sentit contrari, al convulsionant municipi costaner de Calafell i, sobretot, al Consell Comarcal, després de molts anys governat pels mateixos.

El fenomen del canvi és complex donades les circumstàncies i el posicionament dels partits polítics majoritaris respecte a problemes candents com el CIM, l’autovia A2 i la Vegueria Penedès. El panorama no està clar, la gent ja ha posat el crit al cel veient com algun grup polític antiCIM donava el poder d’alguna administració a membres de grups que en són favorables.

Però la societat civil activa reclama dels nous gestors que mirin més enllà i facin front comú perquè aquest territori de pas deixi de ser el calaix de sastre de les metròpolis i comenci a tenir vida pròpia.

La gent està cansada del clientelisme i té les coses clares: demana que els polítics governin des del territori. I, ho faci qui ho faci, haurà de tenir en compte els moviments socials que s’han generat entorn al rebuig al CIM, que dins de les seves reivindicacions, porta el germen d’una nova manera de fer territori: ordenat, coherent, harmònic i autònom, basat en la construcció de la Vegueria Penedès i d’una planificació participada.

Benvinguts els nous gestors del territori i que el seny i la democràcia us acompanyin!

(Article d'en Pau Batlle Solé publicat al Pilar del 3 de vuit de 29 juny)

Com afavorir el canvi climàtic al Penedès

diumenge, 22 / juliol / 2007

Molts consideren que el canvi climàtic el generen països i organitzacions alienes a nosaltres, és cert, però darrera dels grans sistemes econòmics i polítics estem nosaltres, les persones. I les que vivim en aquest petit país del Penedès en som directa i indirectament responsables. La sobrecàrrega de població, el consum generat pels nostres hàbits quotidians i l’explotació inconscient dels recursos naturals fan del Penedès un terreny adobat pel desequilibri biològic.

A casa nostra el problema del canvi climàtic no és tant els símptomes, que hi són, com les accions que es fan per afavorir aquest. Exemples com la tala de boscos indiscriminada per fer urbanitzacions i camps de golf, la contaminació dels aqüífers dels nostre subsòl per activitats agropecuàries que, juntament amb les nostres creixents urbanitzacions teòricament protegides per les agendes 21 locals, obliga a portar aigua de l’Ebre a dojo, són alguns dels exemples evidents de com es pot ajudar a accelerar el canvi climàtic local.

Molts municipis el fomenten sense ni tan sols ser-ne conscients —que és el més greu—, i proposen creixements urbanístics i demogràfics sense fre. Tot el que es fa en nom del progrés en realitat és pel progressiu augment del canvi climàtic.

No contents amb això, encara hi ha qui pretén portar grans zones logístiques que alteraran el sistema econòmic i social del Penedès, augmentarà la contaminació atmosfèrica i obligarà a construir més carreteres, autovies i autopistes. Destruïm els sistemes naturals dels boscos, les rieres, els torrents i, sobretot, el teixit agrícola. Afegim encara la valuosa contribució que fan els ports marítims amb els seus centres comercials i hotelers per afavorir l’alteració del perfil costaner i la desaparició de la nostra flora i fauna marítima.

La nostra comarca és un exemple immillorable d’insosteniblitat i, per tant, de gran contribuïdora al canvi climàtic. Quants anys necessitarem, seguint aquest ritme de creixement i alteració de l’ecosistema, per poder gaudir d’una gran massa urbana envoltada d’un esplèndid desert a 40º a l’ombra? Esperem que quan això arribi les nostres administracions es posin d’acord i plantin unes quantes palmeres, les zones verdes que no faltin.

(Article d'en Pau Batlle Solé publicat al Diari del Baix Penedès)